La Història del Mestalla

1923 — Inauguració
El 20 de maig de 1923 es va inaugurar el camp de Mestalla amb un partit amistós que va enfrontar el Valencia FC amb el Levante FC. Era l’i nici d’una nova era que deia adéu a l’antic recinte, que sempre serà recordat per tots els valencianistes com la primera llar del club.

1927 — Primera remodelació
L’herba de Mestalla ha sigut el testimoni d’excepció de tots els esdeveniments històrics del club, des dels seus inicis, quan el club encara no militava a Primera Divisió, fins els nostres dies. En aquells temps, este recinte tenia capacitat per a 17.000 espectadors i en eixa època el club començava a fer gala del seu potencial, participant en campionats regionals, cosa que va instar els dirigents a dur a terme les primeres reformes a Mestalla el 1927. La seua capacitat es va ampliar a 25.000 places abans de convertir-se en un dels camps més deteriorats per la Guerra Civil. Mestalla va ser utilitzat com a camp de concentració i dipòsit de ferralla. Només va quedar l’estructura, ja que la resta havia quedat reduït a un solitari solar sense cap graderia i amb una tribuna trencada durant el conflicte bél.lic.

1941 — Primer títol del Valencia CF
Acabades les reformes, Mestalla va vore com l’equip aconseguia portar a les seues vitrines el seu primer títol, la Copa de 1941. Per la gespa de remodelat coliseu valencianista va passar en aquella dècada un equip aclaparador que, amb la llegendària ‘davantera elèctrica’ formada per Epi, Amadeo, Mundo, Asensi i Gorostiza, va conquerir tres títols de Lliga i dos de Copa. Estos anys de plenitud esportiva també va servir com a suport per anar recuperant el camp de Mestalla.

Dècada dels 50. El canvi més profund
Durant la dècada dels cinquanta, el camp del València va experimentar el canvi més profund de la seua història. Aquell projecte va donar com a resultat un estadi amb capacitat per albergar 45.000 espectadors. Tot els somni es va desfer amb la ruià que va inundar la ciutat el mes d’octubre de 1957, després del desbordament del riu Túria. No obstant això, Mestalla, a més de tornar a la normalitat, va ser objecte d’algunes millores, com ara la llum artificial inaugurada durant les falles de 1959.

Dècada dels 60 - Arriben les grans gestes europees

Durant els anys seixanta, l’estadi va mantindre el seu aspecte, però el paisatge urbà que l’envoltava patia continues transformacions. A més, el coliseu valencianista es va convertir, a partir d’eixa data, en l’escenari de grans gestes europees. El Nottingham Forest fou el primer equip estranger que va disputar un partit oficial a Mestalla contra el club che. Ho va fer el 15 de setembre de 1961 i fou la primera pedra de xoc d’u na època daurada plena d’èxits continentals, acompanyada per les Copes de Fires obtingudes el 1962 i 1963. Mestalla acabava de posar un peu en el circuit europeu i ho feia com un camp on es vivien esdeveniments d’allò més importants.

A partir de 1969, la frase anem a Mestalla, prou habitual entre els aficionats, va començar a caure en les urpes de l’oblit. El motiu: un canvi de nom en homenatge del club al seu president més emblemàtic i que va durar un quart de segle. El mateix Luis Casanova Giner va confessar que aquell honor el va deixat completament emocionat i, el 1994, ell va demanar personalment que el seu nom fora substituït novament pel de Mestalla, com així es va fer.

Dècada dels 70 - Un ambient festiu

A principis dels setanta, la banqueta local del que en aquella època era el Luis Casanova va estar ocupada per Alfredo di Stéfano, amb un balanç d’una Lliga, un subcampionat lliguer i dos finals de Copa perdudes per la mínima. A més, el València va participar per primera vegada a la Copa d’Europa i va debutar a la Copa de la UEFA. Un cúmul d’esdeveniments fou allò que va contribuir cada vegada més al fet que els partits disputats al coliseu valencianista es visqueren com una gran festa.

El 1972 es va inaugurar, a la part posterior de la graderia numerada, la seu social del club, unes oficines de tall avantguardista on destacava la sala de trofeus, presidida per la bandera fundacional del club. A l’estiu del 73 hi va haver una altra novetat: la graderia gol significava l’eliminació de catorze files de general de peu que donaven pas a una major comoditat i a una adequació als nous temps que s’acostaven. La directiva del València també va començar a barallar la possibilitat de traslladar Mestalla des del seu emplaçament actual fins uns terrenys a les rodalies de la ciutat, però finalment no es va aprovar el projecte i uns anys més tard, el 1978, Mestalla era remodelat de cara al Mundial del 82.

Dècada dels 80 - El 'Matador' Kempes
En aquells moments, Mario Alberto Kempes era el millor futbolista del món i el València el tenia a les seus files. Amb el Matador a la seu plantilla, el València aconseguiria en anys consecutius els títols de Copa del Rei, Recopa i Supercopa d’Europa. L’última final europea disputada a Mestalla fou aquella que va proclamar el conjunt che com a supercampió continental. Fou el 1980 davant el Nottingham Forest, curiosament el primer equip estranger que havia disputat un partit oficial al recinte valencianista.

Dècada dels 90 - Selecció Espanyola
Mestalla, que havia albergat el 1925 el primer partit de la selecció espanyola a València, fou elegit com l’e scenari perfecte per al debut de la selecció espanyola en el Mundial del 82, tot i que l’actuació del combinat nacional no va satisfer les expectatives. Deu anys més tard, l’equip olímpic buscaria la protecció del coliseu blanquinegre, esta ocasió amb un resultat ben diferent, ja que els joves seleccionats aconseguiren finalment la medalla d’or dels Jocs de Barcelona ’92.

Mestalla ha sigut l’escenari d’importants encontres internacionals, ha albergat diverses finals de Copa, ha sigut la casa del Llevant U.E, llar de la selecció espanyola i exili del Castelló i del Reial Madrid en Copa d’Europa; ha vist córrer per la seu herba figures de la talla de Kempes, Maradona o, el mateix Pelé i, sobretot, ha viscut les gestes més grans del València Club de Futbol. L’històric camp de Mestalla ha terminat la seua actualització i amb les reformes a tot el camp, tindrà seients per a uns 49.430 aficionats i que, abans que res, continuarà sent la casa de tots els valencianistes fins la construcció del nou estadi a l'Avinguda de Les Corts Valencianes.