Tal dia com hui… Remuntada èpica davant el RCD Espanyol a Mestalla que valia mig títol de LaLiga

Aquell dissabte 27 d'abril de 2002 quasi tot el valencianisme va acabar entre llàgrimes. A Mestalla i a les seues cases. Llàgrimes d'alegria de vore tan a prop un títol de Lliga tres dècades després. Llàgrimes de sofriment i d'emoció continguda després d'una nova remuntada davant el RCD Espanyol que, com la de la primera volta a Montjuïc, forma part de la història del club. I llàgrimes també del renascut Rubén Baraja que va ser clau en eixe tram final de temporada després de cinc mesos de lesió i va marcar en eixe partit els dos gols que li van donar la victòria al Valencia CF en un Mestalla que va acabar borratxo d'alegria.

Arribava el Valencia CF líder a eixa jornada 36. Només un punt per davant del Real Madrid de Figo, Zidane i companyia, amb qui el Valencia CF caminava bregant braç a braç tota la segona volta del campionat. Hi havia certa por, cert vertigen a no poder aguantar l'envit en eixa recta final de campionat i quedar-se a les portes del títol, com els passa a aquells bons tennistes que no saben tancar els partits tenint varis ‘match ball’ a favor.


La por es va acréixer poc abans de complir la mitja hora de joc. En poc més d'un minut Tamudo marcava de penal per al RCD Espanyol i Carboni era expulsat amb roja directa en l'acció següent per un codazo a de Lucas. El Valencia CF amb 10 i perdent. Els nervis es van apoderar d'un Mestalla que mirava de reüll com el Real Madrid en eixe moment anava empatant en Anoeta i es posava per davant en la classificació. En la segona part esperava l'èpica….


I va arribar de la mà d'un equip solidari, compacte i amb fe cega en la seua manera de jugar i en el seu entrenador Rafa Benítez. I va arribar sobretot de la mà de Rubén Baraja i el Kily González. L'argentí, tot cor, va revolucionar el partit des de la banqueta i va posar dos centres rasos perquè el Pipo marcara primer amb l'esquerra en el cor de l'àrea i el segon amb la dreta, marca de la casa, des de la frontal. Amb el primer Mestalla va entrar en efervescència. Amb el segon, ja prop del minut 80, Mestalla directament va embogir perquè a més la remuntada arribava al mateix temps que els gols en Anoeta queien en contra del Real Madrid.


Després d'aquella victòria a Mestalla el Valencia CF li treia 4 punts al Real Madrid mancant 6 per disputar. Encara no estava aconseguit matemàticament, però aquell 27 d'abril de 2002 el Valencia CF i el valencianisme es van saber campions de Lliga. Només quedava la festa definitiva d'una setmana després en El Roserar…