Tal dia com hui… Ansola va jugar el seu primer partit amb el Valencia CF

En 1966 el Valencia CF va incorporar diversos jugadors al primer equip que amb el pas dels anys adquiririen pes específic i calarien en l'imaginari col·lectiu del valencianisme. De l'equip juvenil van pujar dos xics amb un futur encoratjador, els seus noms: Juan Cruz Sol i Pep Claramunt. Per a l'atac que havia triomfat a Europa i que portava el segell de Waldo (estrela indiscutible) i de Guillot, a partir d'abril del 1966 caldria afegir un altre nom, el de Fernando Ansola, que arribava procedent del Reial Betis per a enfundar-se la samarreta amb l'escut de la ratapinyada. El davanter deixaria petjada a Mestalla per la via ràpida i per a això va aprofitar la Copa, competició en la qual va començar a brillar, no sols pels seus gols, sinó també per la seua fortalesa, que li feia semblar indestructible davant qualsevol envestida. Rematador clàssic i especialista cabeceador, al ‘9’, que tal dia com hui fa 54 anys jugava el seu primer partit amb el Valencia CF, la definició d'ariet li ajustava com un guant.



Ansola va jugar el seu primer partit oficial amb la samarreta del Valencia CF en l'anada de l'eliminatòria de setzens de final de la Copa contra la UP Langreo i el seu primer gol no es va fer esperar. Va arribar només uns dies més tard, davant el mateix rival, en el partit de tornada de l'eliminatòria disputat a Mestalla. El president Juliol de Miguel i la resta de dirigents del Valencia CF havien vist en ell el complement ideal per a Waldo… I van encertar de ple amb el seu fitxatge. Van empastar des del principi, els dos atacants s'entenien i es feien millors l'u a l'altre sobre el terreny de joc. En la seua primera temporada junts, de fet, van marcar la barbaritat de 52 gols i en aquella campanya 1966-67 el brasiler va acabar de trencar el motle, consagrant-se com a fenomen amb uns registres que el van ajudar a pujar ja a l'altura dels grans golejadors del club al llarg de la seua història.



Les cinc temporades que Ansola va viure a Mestalla concentren probablement el millor passatge de la seua carrera esportiva. En la seua primera temporada com a valencianista va ser campió de Copa (es va perdre la final per lesió) i va jugar dues finals més de la competició (1970 i 1971), totes dues resoltes amb derrota per al conjunt valencianista. El seu bagatge, no obstant això, va molt més allà dels títols aconseguits i és que Ansola va aconseguir transcendir com un davanter trencador, icònic, fins a abandonar la disciplina valencianista en 1971. Nou anys després de la seua retirada, als 46, aquell fortachón davanter guipuscoà ens deixava de manera prematura, però el record dels seus gols i la seua llegenda (els cronistes de l'època destacaven que quan Ansola xocava amb un pal, en lloc d'eixir la Creu Roja per a atendre-li era millor que isqueren abans els fusters per a arreglar la porteria) perduraran per sempre.