La sorpresa de Claramunt a Mari Tere, ‘la xica de Sarrià’

Este dissabte es compleix una efemèride important a la història del Valencia CF. El 18 d'abril de 1971 el Valencia CF es proclamava campió de Lliga en el camp de Sarrià. Malgrat la derrota contra el RCD Espanyol, l'empat entre Atlètic de Madrid i FC Barcelona, l'altre partit decisiu de la jornada, li donava el campionat a l'equip dirigit per Di Stéfano, la imatge del qual assegurant-se del resultat de 1-1 en l'altre partit passaria a la història. El Valencia CF es convertia en campió de manera matemàtica i aquella vesprada màgica i de transistors a Sarrià la va viure en primera persona Mari Tere Berenguer, aficionada valencianista a la qual les càmeres de televisió van enfocar celebrant el títol i que va passar a ser coneguda des de l'anonimat com ‘la xica de Sarrià’.

Fa més d'un any el periodista Paco Grande, de TVE, va iniciar una cerca a través de les xarxes socials a la qual es van sumar molts afeccionats i que culminava dies arrere, quan un altre periodista, en aquest cas Paco Lloret (CV Radi), donava amb la seua identitat. ‘La xica de Sarrià’ hui té 68 anys, continua vivint els èxits del València CF amb la mateixa intensitat i aquest divendres VCF MEDIA Ràdio ha volgut donar-li una sorpresa. Agraïda i il·lusionada per la crida del Club, les seues primeres paraules no podien ser unes altres que “Amunt València”. Mari Tere s'emociona escoltant els sons d'aquella vesprada que va viure al costat del seu pare i que va quedar gravada per sempre en la seua memòria.

“Això s'ha fet molt gran, estic feliç i contenta de veure tot el que ha succeït, més que res per tota l'afició. Jo he estat 43 anys anant al futbol, tota la meua vida he participat, he viatjat a les finals amb el Valencia CF… A la meua casa sempre l'hem viscut molt intensament, els meus fills, la meua família… A mi sempre m'ha agradat el futbol, el meu pare em va portar al partit a Sarrià i va ser meravellós, saltem al camp, el festegem per tota Barcelona amb la bandera del Valencia CF amb cotxe de cavalls, ens fiquem al llit a les cinc del matí… Una meravella”, recorda emocionada. El seu major record de tota aquella aventura va ser quan va saltar al camp: “Em va agafar la Guàrdia Civil, tots els deien que em soltaren i vaig anar darrere del meu pare, abraçant-me als jugadors… Va ser realment indescriptible”.

Aquelles vivències, com reconeix, no se li oblidaran “mai en la vida”. Va ser una vesprada de valencianisme plena d'emocions. Encara que ella no ho sabia, tot allò anava a entrar en una altra dimensió: “Va ser sense voler, jo sabia que havia eixit en el NO-DO, m'ho deien els meus clients en el Mercat Central, quina alegria. Ni m'ho creia. Fins hui… La xica de Sarrià, això és molt gran”. Ha passat “tota una vida”, com admet, però d'aquell Valencia CF a partir del qual va començar a ser abonada a Mestalla ho recorda tot. “Sol, Antón, Anníbal, Paquito, Claramunt… Claramunt era dels meus jugadors preferits, era capità, el que portava el joc”, comença a relatar. És llavors quan la veu del mític migcampista de Puçol es cola en la sintonia de VCF MEDIA Ràdio.

La salutació de Claramunt no pot fer més il·lusió a Mari Tere. El seu relat és tan emotiu com el d'aquesta afeccionada. “La data de la lliga de Sarrià és un fet històric. Nosaltres teníem les cartes a favor per a ser campions, però en el futbol dos més dos mai són quatre. Havíem d'haver guanyat a Sarrià, però l'equip mentalment no estava preparat per al que ens jugàvem, jo vaig jugar amb el dit trencat… S'havien sumat els punts necessaris durant tota la temporada i finalment, de forma merescuda, aconseguim ser campions gràcies a l'altre resultat. L'equip va fer mèrits per a ser campió tota la temporada. Vam tindre ocasions molt clares, ocasions que en altres partits haguérem probablement marcat, però aqueix dia no vam fer gol. Hi havia molta gent jove i era molt difícil”.

“Vos ho vau meréixer molt, aqueixa temporada gaudim molt de veure el Valencia CF la sort us va afavorir perquè ho mereixíeu”, interromp Mari Tere, que recorda fins al més mínim detall: “Aquell dia hi havia ràdios pertot arreu en la graderia, el meu pare estava molt nerviós, depeníem del que succeïa en l'altre partit, véiem que perdíem i se'ns escapava el títol. Al final, imagina't l'alegria. A l'afició se li van esborrar totes aqueixes històries”. “Sí, l'important era arribar a la meta i guanyar la Lliga”, reconeix el mític futbolista del Valencia CF, “tots vam poder celebrar aquell títol, que era el que importava. Jo vaig estar tota la vida al Valencia CF i poder comptar després de quasi cinquanta anys que aconseguim aquell títol és molt bonic”. Mari Tere s'acomiada, emocionada, no sense abans comentar-li una última cosa a Claramunt. “Claramunt, ens coneixem, de tant en tant coincidim, el que passa és que jo mai m'he presentat, a la pròxima em presentaré”.